A la resta de l’estat espanyol ningú qüestiona la gratuïtat del dret de tothom a l’escola pública, però algunes organitzacions de famílies catalanes com la FaPaC esbiaixen el debat deliberadament amb enganyifes. Comuniquen la falsedat que la obligació de les mares i pares de comprar el material escolar individual, o el pagament de les sortides o excursions, infringeixen la gratuïtat que regeix l’escola pública segons les lleis educatives.

Postura de FaPaC davant els pagaments obligatoris il·legals a les famílies catalanes de la pública

Amb el «tot gratis», responsables i còmplices — com els dels premis a reemplaçar pagaments obligatoris il·legals a les escoles públiques per servitud —, desvien l’atenció de les quotes il·legals que s’imposen a les famílies a la pràctica totalitat de l’escola pública catalana, i no les qüestionen per aquells conceptes que estan nítidament prohibits a la normativa legal — per exemple, no parlen de la imposició del pagament obligatori d’activitats a les aules en horari lectiu que infringeix la gratuïtat —.

Sorprèn de les organitzacions que es declaren defensores de l’escola pública no problematitzin el fenomen per efecte de la parasitació de l’escola privada concertada quan, a la resta del regne, CEAPA és literal per assenyar-la com un negoci que ha de desaparèixer perquè posa en risc l’educació pública «per acaparar els seus recursos» (Educación concertada: una apuesta por la desigualdad, El Salto Diario).

Què diuen les lleis

Article 88.1 de la LOMCE

Afortunadament per totes les mares i pares, un article, curt i nítid de la LOMCE heretat de la LOE, ens indica per quins conceptes sempre voluntaris està bé que les escoles públiques ens cobrin.

És important entendre el concepte de gratuïtat: el que ens indica la llei és que les escoles tenen prohibit rebre quantitats econòmiques de les famílies perquè els infants i joves rebin els ensenyaments declarats gratuïts (infantil de segon cicle, primària i secundària).

L’esperit de la llei és la protecció de l’escola pública entesa com el dret de tothom i, per materialitzar-ho, el cost d’ensenyar a les nostres filles i fills en horari lectiu està completament sufragat amb fons públics dels impostos que tothom paguem. Això inclou l’edifici públic i el seu manteniment, la nòmina de la docència, el cost d’administració del centre, despeses de funcionament derivades de les activitats a les aules i el material de les ensenyants, la llum, aigua, neteja…

Llavors, per què he de comprar els llibres de text i material escolar si l’ensenyament és gratuït?

La qüestió té debat, i és que el cost que hem de suportar cada família a cada curs és important i font de maldecaps per les rendes baixes. Tot i que l’Estat té el deure de compensar les desigualtats amb els Serveis Socials o beques del Departament d’Educació si és necessari, actualment la llei no obliga a l’Administració Educativa a estendre la gratuïtat al que necessita individualment l’alumne per rebre les classesgratuït és el cost associat a que l’alumnat rebi els ensenyaments declarats gratuits —.

És important entendre que, amb el pretext de fer la vida fàcil a les famílies, quan les escoles públiques catalanes parlen de «quota de material» (o l’engany dels «llibres de text socialitzats») no es refereixen només al material escolar individual, sinó a la manifesta voluntat de camuflar i justificar un sobrecost per fer-nos tornar a pagar despeses comunitàries, de la tasca de l’ensenyant i de funcionament en horari lectiu que, segons les lleis, s’han de sufragar amb fons públics — ja les hem pagat amb impostos

❝[…] Sigui voluntàriament o obligatòriament, la llei no admet la possibilitat de la «donació perquè el projecte educatiu sigui possible» perquè contradiu la gratuïtat, genera desigualtats, i és absurd si ja està completament contribuït amb impostos.❞

Subsidiàriament, està prohibit que les escoles públiques rebin diners de les famílies per certs conceptes. Sigui voluntàriament o obligatòriament, la llei no admet la possibilitat de la «donació perquè el projecte educatiu sigui possible» perquè contradiu la gratuïtat, genera desigualtats, i és absurd si ja està completament contribuït amb impostos. Sembla que el que ens diuen les direccions i l’Administració Educativa és que retallar l’escola pública per concertar privades bé justifica el que es pot considerar una insubmissió de les lleis, i fer-nos passar per caixa amb una taxa «si volem que l’escola pública desfalcada impunement (amb el concert educatiu) i en fallida sobrevisqui».

A la resta de l’estat espanyol, la pràctica totalitat d’escoles públiques segueixen enviant circulars a les famílies amb llistats de llibres de text, amb els seus ISBN, i material escolar individual a comprar. Si les famílies volen un millor preu, s’organitzen amb l’AFA o AMPA, i compren per volum, amb transparència, i en cap cas les mares i pares estan obligades a adquirir res a l’escola. No hi ha «quotes de material». Si la gratuïtat de l’escola pública catalana no estigués transversalment qüestionada, per què les direccions s’obstinarien a fer pagar una quota opaca per conceptes que pots comprar en qualsevol establiment…?

El que no s’han de permetre són els abusos i que l’Administració Educativa, per tal d’informatitzar les aules, ens obligui a comprar ordinadors portàtils, els llibres de text tinguin preus absurds, o el material escolar demanat sigui excessiu. Són fets a reclamar a les direccions i, si és oportú, alertar a la Inspecció Educativa.

I les sortides? Són activitats obligatòries en horari lectiu, per què he de pagar?

Les sortides i excursions són activitats complementàries i, per tant, tenen caràcter voluntari.

Segons l’article 88.1 de la LOMCE, poden ser de pagament i és normal que les famílies abonem el cost de l’autobús, o del preu de l’entrada al teatre, museu o zoològic. Les nostres filles i fills hi van si les mares i pares ho considerem oportú i, si hi estem d’acord, autoritzem i paguem el preu.

Tanmateix, l’Estat té el deure d’ajudar o becar a les famílies amb dificultats econòmiques, perquè si l’infant rep l’autorització de la mare i el pare per participar en la sortida o excursió, la discriminació en horari lectiu seria inadmissible: la mare i el pare, i la direcció, han d’estar en comunicació perquè l’Administració Educativa i els Serveis Socials compensin la desigualtat amb anticipació.

El qüestionament de la no gratuïtat de les sortides i excursions ve del fet que les aprova el Consell Escolar de cada centre, i formen part del currículum educatiu. Si l’activitat o el seu contingut fos avaluable, però, la convertiria en obligatòria i de pagament, i això hauria de ser reclamat per escrit a la direcció i també a la Inspecció Educativa, perquè tergiversa l’esperit del entenem per una activitat complementària.

En tot cas, encara que són activitats voluntàries, generalment la pràctica majoria d’alumnat hi assisteix, i el que no ho fa, ha de tenir garantit el dret a assistir a classe — la primària i secundària són educació obligatòria, i privar a l’alumne d’un dia de classe seria una irresponsabilitat i greu infracció de la direcció del centre —.

Extensió de la gratuïtat

A diversos països, fins i tot hi han hores garantides d’activitats extraescolars gratuïtes, d’altres els llibres de text són redactats per l’Administració Educativa i són gratuïts.

Però el que ens està passant a Catalunya és una distòpia, i no es tracta del que volem — emmarcat en un debat polític emancipador —, sinó que ens han robat obertament la gratuïtat de l’escola pública. I això està passant amb una clara insubmissió de les lleis de l’Administració Educativa per retallar-la descaradament, segregar i concertar privades, amb el suport per acció o omissió de partits polítics que s’identifiquen d’esquerres, organitzacions i sindicats que diuen defensar l’escola pública, i un context de transversalitat social contra els serveis públics.

❝[…] Catalunya és una distòpia, […] ens han robat obertament la gratuïtat de l’escola pública. I això està passant amb una clara insubmissió de les lleis de l’Administració Educativa per retallar-la descaradament, segregar i concertar privades […]❞

Les quotes il·legals són conseqüència d’aquesta realitat autòctona i, per tant, no exigir que s’acabin immediatament i incondicionalment, i al mateix temps no defensar la supressió del concert educatiu, es pot entendre com complicitat amb la abominant segregació escolar, i intenció de dinamitar l’escola pública de tothom i gratuïta.


Matías Fidemraizer, activista i pare d’un nen de l’escola pública Auró / President Salvans de Terrassa

Twitter: @mfidemraizer