L’escola pública d’infantil i primària Auró – abans President Salvans -, situada a un barri humil del sud de Terrassa, és un gueto escolar – concentració de dificultats socials i educatives – on més del 90% de l’alumnat és d’ascendència marroquina, es troba devaluada i sense gairebé nova matrícula, al temps que a un radi de 600 metres dues escoles privades concertades gaudeixen de sobredemanda.

En aquest context, s’afegeix l’infrafinançament públic, la filantropia bancària i el cobrament il·legal de quotes d’escola privada per finançar un projecte educatiu «innovador» inviable sense l’espoli econòmic a les famílies pel diner públic que se’n va al concert educatiu. El Departament d’Educació i l’equip directiu justifiquen les mesures com una sort d’acte de beneficència solidària per la continuïtat de l’escola pública al barri.

Donat el greuge a l’escola pública del barri, més de 70 famílies de l’escola es mobilitzen, s’auto-organitzen i decideixen denunciar la devaluació de la qualitat educativa, espoliació econòmica i discriminacions per impagament de les quotes a la Inspecció Educativa dels Serveis Territorials del Departament d’Educació que, posteriorment declara irregulars i propicia la baixa de l’equip directiu.

Les comunicacions en premsa de les autoritats públiques reinterpreten el relat acusant a les famílies de «voler tot gratis», fer un guirigall per una insignificant pujada de les quotes il·legals, o de fins espuris, com si d’una subversió de la legalitat es tractés. Resulta obscè, ja que l’escola pública és gratuïta i es finança amb els impostos, i el cobrament de quotes en concepte de despeses del centre és il·legal perquè es prohibeix clarament a l’article 50.2 de la LEC i l’article 88.1 de la LOMCE.

Aquestes declaracions sense base legal demostren la voluntat política del Departament d’Educació de liquidar la gratuïtat i igualtat d’oportunitats que han de regir l’escola pública. Al mateix temps, la universalitat es degrada a una escolarització de mínims amb plusvàlues en base al cobrament de quotes il·legals.

No obstant, cal qüestionar quina relació hi ha, a un context de privatització dels serveis públics, entre la fugida de les famílies des dels centres públics devaluats cap a l’escola privada concertada i l’existència de cobraments de quotes il·legals a les dues xarxes educatives. Adquireix sentit d’hipòtesi de fer caixa amb la segregació escolar, però sembla una anàlisi limitada: quina finalitat política podrien tenir les quotes?

La resposta es troba en la voracitat política de l’executiu català per dinamitar drets ciutadans i privatitzar els serveis públics: el Departament d’Educació retalla el pressupost de l’escola pública i afavoreix el negoci de les escoles privades amb el concert educatiu. Les quotes il·legals són una insubmissió dels equips directius per obligar a les famílies a pagar les despeses de l’escola pública desfalcada i en procés de desmantellament. A més, la normalització d’aquests cobraments il·legals adoctrinen i acostumen a les famílies al servei privat.

Sembla que qui subverteix el sistema educatiu és la Generalitat quan asfixia a l’escola pública, liquida la gratuïtat i carrega la desinversió a les famílies amb taxes il·legals, i blinda l’escola privada concertada que, casualment, cobra quotes il·legals artificialment assequibles per les subvencions d’ajuntaments i l’Administració Educativa catalana. L’evidència apunta al concert educatiu com una eina transitòria d’adoctrinament ideològic amb l’objectiu de generar el context favorable cap a la privatització de l’educació.

Tot plegat invita a la reflexió quant a la justificació que troben les quotes il·legals a la comunitat educativa i l’oposició amb impostures a l’abolició del concert educatiu, els discursos falsaris vers la segregació escolar, així com l’obscenitat del Departament d’Educació i organitzacions subvencionades acusant de fins espuris a les famílies migrades i segregades en defensa de l’escola pública.

La realitat dibuixa l’absència de contrapoder, urgència de debat públic i auto-organització per impugnar la privatització de l’educació amb alternatives democràtiques i un projecte polític emancipador.


Matías Fidemraizer, activista i pare d’un nen de l’escola pública Auró / President Salvans de Terrassa

Aquest article també ha estat publicat en altres medis:

Twitter: @mfidemraizer